Sobre el FlowSaga

Per què vaig crear el FlowSaga

La primera vegada que vaig fer servir l'extensió de Flow d'un altre, m'hi vaig quedar mirant deu minuts sencers. No l'entenia. No és que fos lletja. De debò que no sabia què feia aquella cosa: no aconseguia desxifrar el nom dels botons, l'ordre no tenia sentit, i quan premia alguna cosa no sabia què havia passat.

Vaig estrènyer les dents i la vaig fer servir una vegada fins al final. No va resoldre ni un sol problema. Sabia què volia. La imatge era allà mateix, al meu cap. Simplement no la podia treure.

Seia davant d'aquella pantalla amb una frustració que em pujava pel pit. No era ràbia contra l'eina: era ràbia contra mi mateix. Hi havia entrat amb l'esperança que una eina em faria millor en això. En vaig sortir sentint-me estúpid.

Més endavant vaig entendre una cosa. No era culpa meva.

Abans de ser bo en alguna cosa, hi ha una porta. L'has de poder llegir, i has de voler fer-la servir, abans que la pràctica pugui ni tan sols començar.

Posa la porta massa amunt i no importa quant talent tinguis. Et quedes dret a fora. El meu anglès és fluix. Aquella extensió només era en anglès, que no és la meva llengua, i la interfície era complicada; no la podia llegir. Així que vaig decidir fer-ne una de meva. Una que jo pogués llegir, i tu també. Vaig crear el FlowSaga per culpa d'aquell dia.

D'on ve el nom: Sága, deessa de les històries

En la mitologia nòrdica hi ha un lloc anomenat Sökkvabekkr: «el rierol enfonsat». Hi passen onades fresques que no s'aturen mai. Odin hi va cada dia.

Una dona l'espera. Dues copes d'or. Beuen. Parlen. Cada dia, sense excepció. Què es deien? Ningú no ho va escriure.

Molt temps després, algú va escriure els déus nòrdics en un llibre. Hi ha una llista de deesses: setze. La primera, l'esposa d'Odin. La segona, ella: Sága. Sobre ella, el llibre en conserva una sola frase: viu a Sökkvabekkr, i és un lloc gran.

Què vol dir el seu nom, els estudiosos encara ho discuteixen. Uns diuen veure. Els altres diuen: història. Parlava cada dia. No n'ha sobreviscut ni una frase.

Una idea que mai no es va fer, que mai no es va escriure, és com si no hagués existit mai.

Saga vol dir «història» en nòrdic antic. Flow és el Google Flow on fas els vídeos, i el rierol on viu Sága. El nostre emblema és un vaixell llarg com el dels mites: hissa la vela i el vent és amb tu; quan no la necessites, es plega com un drap dins la butxaca. La S de la vela és Saga.

Cent tretze vedells

Les tres de la tarda, i ja és fosc com la gola d'un llop. Això és Islàndia, fa mil anys. No hi ha rei. No hi ha cort. No hi ha ciutat. Només un foc i la gent al voltant. Algú comença a parlar: una disputa familiar, un plet, un assassinat.

En aquell segle, un cop explicada, la història desapareixia. Torna-la a explicar l'hivern següent i els detalls canvien; una generació després, el narrador mor i la història s'enterra amb ell.

Els islandesos no s'hi van resignar. Van decidir escriure-la. Però no hi havia paper. Per escriure, calia matar un vedell: escorxar-lo, raspar la pell fins a deixar-la fina, assecar-la. Una pell, doblegada per la meitat, donava només dos fulls. El manuscrit més gran de la Islàndia medieval, el Flateyjarbók: dos-cents vint-i-cinc fulls, cent tretze vedells.

I en aquesta illa, una vaca de llet no és riquesa. És si els teus fills passaran l'hivern. A la resta d'Europa, en aquells mateixos segles, una escriptura tan cara anava al llatí: a Bíblies, sants i genealogies reials. Els islandesos la van gastar en les seves pròpies paraules, la seva pròpia gent, les seves pròpies històries.

No per tenir una història. Per fer que existís de debò.

No el colpegeu

El segle tretze. Un islandès anomenat Snorri Sturluson s'adona d'una cosa terrible: els poetes joves ja no saben llegir els poemes antics. Un ofici transmès durant segles està a punt de trencar-se a les mans de la seva generació.

Podria haver-se limitat a sospirar. La majoria de la gent ho fa. Ell no. Es va asseure i va escriure un llibre. No poesia. Un manual: què vol dir aquesta paraula, d'on ve aquesta imatge, com s'ha de fer servir. Per a la gent que encara volia escriure i no sabia llegir-ho.

El que va construir era una porta. I la va abaixar.

L'any 1241. El vint-i-tres de setembre. De nit. Uns homes irrompen a casa seva. Les seves últimes paraules, només tres: Eigi skal höggva. No el colpegeu.

No sobreviu. El llibre, sí. Gairebé tot el que el món sap de la mitologia nòrdica ve d'aquell llibre. Inclosa la llista de deesses. Inclosa aquella única línia sobre Sága.

Què fa el FlowSaga

Ara et toca a tu. Fer una història ja no costa un vedell. Escriu unes quantes línies i hi ha una imatge, en moviment.

Però la part difícil mai no ha estat escriure. És tenir una bona idea i cap manera d'aclarir-la, cap manera de fer el pas següent. I quan per fi fas els vídeos, obres la carpeta de baixades i els noms dels fitxers són un embolic sense sentit: no saps ni quin és quin.

El FlowSaga abaixa la porta i després s'encarrega de l'enquadernació.

La porta més alta és la llengua. No una interfície difícil. Simplement, l'eina no té les teves paraules. El FlowSaga parla 91 llengües d'interfície. Fa mil anys, Europa reservava l'escriptura per al llatí; els islandesos van fer servir les paraules que realment parlaven per escriure les seves pròpies històries. Nosaltres som al costat dels islandesos.

La segona porta és el temps. Trenta segons: aquest és el llistó que em poso. Obre'l, i en trenta segons has de saber com començar. Després, dotzenes d'idees alhora, fetes una per una, cadascuna desada amb el títol que li has donat, ben endreçada, a la carpeta que has triat. Aquella carpeta es va convertint a poc a poc en un llibre teu.